El Camí, diari valencianista d'avantguerra.

El Camí, setmanari polític publicat a València del 1932 al 1934.

De caràcter explícitament nacionalista, responia a la intenció d’ésser una plataforma comuna a les diverses tendències ideològiques del valencianisme d’aquell moment. Fou dirigit per un consell que constituïen Joaquim Reig i Rodríguez, Adolf Pizcueta, Pasqual Asins, Francesc Caballero i Muñoz i Enric Navarro i Borràs, i hi col·laboraren, entre d’altres, Ernest i Eduard Martínez-Ferrando, Carles Salvador, Eduard Ranch, Emili Gómez-Nadal, Francesc Bosch i Morata, Manuel Sanchis i Guarner, Antoni Igual i Úbeda, Robert Moròder, etc. Desplegà una campanya permanent a favor de l’autonomia del País Valencià, així com de caire cultural. Tot i que les seves pàgines acolliren alguna forta polèmica sobre el pancatalanisme, hi predominà el criteri d’acostament polític al Principat. El setmanari arribà al número 133, i deixà d’aparèixer arran de la repressió subsegüent als esdeveniments del 6 d’octubre de 1934.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013854.xml#.UZzl8uv9vTM

'El Camí', i la premsa valenciana


No podem menys que felicitar-nos per la presència de premsa valenciana que hi ha al nostre abast. És de veres que el País Valencià, mai no ha sigut capaç de mantenir un diari convencional en valencià. Havia d'arribar una nova època històrica on la tecnologia ens permet obrir un diari per un canal diferent al quiosc del barri. Benvinguda siga la premsa digital diària i tot allò del seu entorn que la fa possible. Molts anys de vida i salut per tots aquells que prefereixen anar diàriament al seu quiosc. Ara més que mai, ens hem de creure de debò allò de «entre tots ho farem tot», principalment aquella sana obsessió que cada volta compartim més gent, de cohesionar un País on tots puguem conviure amb llibertat i respecte a la nostra identitat.

Així mateix, sóc partidari de reconèixer la premsa històrica valenciana i guardar memòria d'aquells que ens van precedir amb la seva presència periòdica als quioscs. Van ser pioners que mereixen el nostre reconeixement. Més encara, si ho van fer amb la idea de construir un País Valencià des de la seva pròpia arrel i des del seu propi espai territorial. A més, ho feren en un temps convuls, quan estava tot per fer i quan, en principi, no hi havia tanta consciència de poble com tenim ara. Avui vull referir-me al setmanari «El camí», que va eixir al carrer per primera vegada un divendres 5 de març de 1932 amb una periodicitat setmanal fins a finals de 1934.

El periòdic estava dirigit pel polític i empresari valencià, Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), amb una colla de col·laboradors valencianistes que avui coneixem com la flor i nata del valencianisme històric. Tenia delegats locals en la majoria de pobles de nord a sud del País Valencià, per cert, que el de l'Alcúdia de la Ribera no podia ser altre que el patrici, Josep Lluís Bausset, de grata memòria. A més, hi havia delegat a Barcelona, Madrid i Múrcia.

Al primer número hi ha una salutació en forma d'editorial on diu que vol «ser el portaveu de l'ideal valencianista; vol reflectir el pensar i el sentir dels homes conscients, fills de les nostres terres des del Sénia fins Oriola [...]. Per l'heterogènia i procedència dels elements que l'integren, el Camí serà un periòdic amplament acollidor i respectuós amb totes les opinions, deslligat de tota mena de compromisos de partit o grup, sols aspira a representar, en la seua varietat de matisos, el moviment valencianista».

Continua l'editorial amb uns raonaments que podrien servir per avui mateix, perquè desprès d'haver passat més de 80 anys, encara queden coses per resoldre. Aquell missatge era aleshores un projecte polític ambiciós, assenyat, plural i decididament transversal que, per començar, qualsevol podria augurar-li futur. Encara faltaven nou mesos per l'acord de les Normes de Castelló, per la qual cosa podríem pensar que fou El Camí qui va posar el semen.

Quant el contingut general d'El Camí, que era conseqüentment plural, haguera pogut quallar entre la burgesia valenciana amb influència al món de les finances, l'empresariat i la cultura valenciana. Res no haguera sigut igual.

També és de veres que entre eixa diversitat, hi havien diferencies ideològiques difícils de salvar, però no impossibles. Cal destacar l'aspecte nacionalista del sector de Josep Giner i Marco, que amb el pseudònim de Gillem Renart i Ferris, afirmava el següent de l'himne de València: «Al valencianisme li cal un himne vibrant, curt, senzill, patriòtic de fervent exaltació nacionalista. Volem un himne valencianista, no un himne valencià provincial [...]. ¿Tenim els valencianistes tal himne? Si, i es el nostre: "VENT DE PONENT"» (de Lluís Cebrián Ibor, 1915). Per cert, aquest poema fou musicat el 1917, i es va convertir aleshores en himne valencianista, feble, incipient, però perseverant, al mig d'una època molt conflictiva de governs constitucionals. Època on destaca la Primera Guerra Europea i les reivindicacions nacionalistes basques i catalanes, que la colla de valencianistes seguien amb molta atenció no exempta de polèmiques.

No afirme res. Però, potser haver trencat totalment en el nacionalisme de la Segona República ha estat un error. Hi havien aleshores entrebancs, encara no resolts, que podríem replantejar-nos visitant l'hemeroteca.

Francesc Jover

http://www.aramultimedia.com/ca/tribuna_oberta/_el_cami__i_la_premsa_valenciana-14579.html